El darrer paràgraf

«Adéu…, tant si vius com si caus! No tens bones perspectives; la malvada dansa en què t’has vist arrossegat encara dura uns anyets pecaminosos i no voldríem apostar gaire fort que te’n surtis. Sincerament, deixem la qüestió oberta sense gaires preocupacions. En les aventures de la carn i de l’esperit que van accentuar la teva simplesa, vas aconseguir de sobreviure-hi en esperit com amb prou feines podràs sobreviure en la carn. Vas tenir moments en què, ple d’intuïcions i sempre “governant”, de la mort i de la luxúria et va sorgir un somni d’amor. En aquesta festa mundial de la mort, en aquest terrible ardor febril que encén tot el cel plujós del capvespre, ¿també s’elevarà alguna vegada l’amor?»

He transcrit el darrer paràgraf de La muntanya màgica de Thomas Mann perquè realment m’ha impressionat la seva poètica, com la de tot el llibre, és clar! Aquest és un llibre per a la relectura. Inabastable per primer cop. Literatura potentíssima. Un món, i una història superba. Creus que llegeixes una novel·la i no pares de descobrir el món que t’envolta amb una analítica impactant… i aquest darrer paràgraf, potser per ser l’últim encara hi pares més atenció. L’universalisme que transpira és d’una magnitud que em commou.

Avui dia qualsevol que intenti escriure alguna cosa semblant perquè sent admiració per Thomas Mann i intenti respectuosament emular-lo, serà titllat de pessimista irredemp. Sort en tenim dels grans autors i sort també de poder-los enaltir encara que sigui en aquest món virtual en què els morts ja no hi tenen cap possibilitat d’accés.

Alegria melangiosa o melangia joiosa…

«És per folla alegria melangiosa, per melangia joiosa, que els pobles primitius salten i ballen entorn de les flames, ho fan per una desesperança positiva, si vols dir-ho així, en honor de l’ensarronada de la roda i de l’eternitat sense rumb de continuïtat, on tot retorna.» Thomas Mann

Aquesta és una frase de La muntanya màgica de Thomas Mann que m’ha corprès per la seva densitat. És el pensament d’un dels personatges, i qui sap si també de l’autor, és clar.

Mai no havia sentit descriure sobre la celebració dels focs de sant Joan amb tanta claredat i tanta síntesi. Sí, a les festes del solsciti d’estiu, realment, els éssers humans sembla que es comportin com a folls melangiosos, desesperançats, sense saber on van, i ho fan una vegada rere l’altra, mentre la vida i —l’enteniment o la seva mancança— els hi ho permet.

Que potser m’estic perdent alguna cosa!

Que jo sàpiga, m’estic perdent moltes de les bones produccions teatrals que s’estan fent en aquests moments a Barcelona, que de ben segur n’hi han… potser foranes… però n’hi han. Però que voleu que us digui… no tinc ganes d’anar-hi al teatre… en aquests moments més que mai el que voldria fer és… això… actuar, fer d’actor… però em sembla que de moment… en fi, només fa gairebé quaranta anys que tinc aquesta sensació… i no és un estat nou… pensar-se que ja no faràs res més és una constant en la pràctica de l’ofici de la interpretació… quan acabes de fer una funció ja t’imagines que és l’última… i això em sembla que també els passa als que en fan una darrera l’altra… insòlit, oi?! …

Continuo després d’un parell de dies que vaig iniciar aquesta entrada al bloc i després de llegir-me per sobre, perquè no m’interessa gaire, una entrevista que li fa El Periòdico al geni Bieito.

Que quedi clar que de genis no en coneixo cap, l’anomeno així perquè suposo que és com a ell i a alguna gent li agrada anomenar-lo. Tant de bo n’hi hagués de genis, o tant de bo no tinguéssim socialment la necessitat de tenir-ne.

Ahir vaig tornar a veure els pits de la Maribel Verdú a la pel·lícula Tetro del Francis Ford Coppola. Faig ironia d’això dels pits encara que és el menys interessant de la pel·lícula encara que crec que és una tònica tòpica d’aquesta actriu, o almenys a mi m’ho sembla. Em va agradar la història i la manera d’explicar-la. És una bona incursió de la cultura cinematogràfica nordamericana a la cultura llatinoamericana. Una amalgama molt reixida i molt ben servida pel director, pels tècnics i pels actors. Això sortosament no m’ho he perdut!

La cobertura

Tens cobertura…? No, aquí no hi ha cobertura…
Quan sento parlar de la cobertura d’un mòbil el que primer em ve al cap és que la cobertura és el seu embolcall; m’imagino l’aparell cobert de chocolata o de qualsevol altra substància apetitosa i comestible com un gelat, o també, associo la cobertura a la carcassa que té, a la caixa que conté el mecanisme i l’electrònica que el fa ser un telèfon. I resulta ser, —i això ho sap tothom— que la cobertura del telèfon, no és res més que la característica que té l’aparell de captar i emetre el senyal per poder-se comunicar amb qualsevol altre que també estigui en aquesta mateixa cobertura, és curiós, oi? Que tingui la mateixa cobertura és que estigui aixoplugat sota un mateix paraigua… Mira per on, la cobertura esdevé un tema atmosfèric… jo diria estratosfèric!

Un actor molt especial

El passat dimarts dia 16 de juny es va celebrar el judici a Magistratura del Treball de Barcelona contra l’AADPC per l’injust acomiadament del que vaig ser objecte després d’haver dedicat a aquesta associació més de vint-i-un anys.

És curiós que en la terminologia jurídica quan es feia referència a mi es parlava sempre de l’actor. Sí, un actor molt especial vaig esdevenir en aquest judici, ja que ningú, ni advocats ni jutgessa em van fer cap pregunta durant tot el judici, i per tant no vaig poder dir res i vaig ser més espectador que actor en el procés que es va desenvolupar a la Sala 2 de la setena planta d’aquesta administració de justícia barcelonina.

Entre quinze i vint dies diuen que tardarà la sentència. Esperaré doncs, el veredicte de la justícia, personificada en una dona en aquesta ocasió, tal i com mitològicament se la representa. Espero però que no tingui els ull tapats davant de tot el que se li va presentar i exerceixi la seva missió de la manera que —els lliures de culpa—, com jo en aquest cas, desitgem que actuin.

Hello world!

Inicio aquest bloc el dia següent que el Barça és proclama triple campió. És clar que això a mi no em fa ni fred ni calor perquè mai en tota la vida el futbol m’ha produït cap emoció especial, ho he intentat moltes vegades de veure’n, però sempre m’he aburrit en l’intent. Entenc que la gent li agradi i que molts ‘flipin’ amb el tema, però a mi sempre m’ha deixat indiferent, ho sento pels que no ho entenguin, però és així.

Sí, en certa manera em sento rar, perquè el futbol i en general els esports no m’interessen gaire, i encara que sembli estrany, de temes de conversa intranscendents en tinc molts com ja veureu. En fi què hi farem, oi?