«És per folla alegria melangiosa, per melangia joiosa, que els pobles primitius salten i ballen entorn de les flames, ho fan per una desesperança positiva, si vols dir-ho així, en honor de l’ensarronada de la roda i de l’eternitat sense rumb de continuïtat, on tot retorna.» Thomas Mann
Aquesta és una frase de La muntanya màgica de Thomas Mann que m’ha corprès per la seva densitat. És el pensament d’un dels personatges, i qui sap si també de l’autor, és clar.
Mai no havia sentit descriure sobre la celebració dels focs de sant Joan amb tanta claredat i tanta síntesi. Sí, a les festes del solsciti d’estiu, realment, els éssers humans sembla que es comportin com a folls melangiosos, desesperançats, sense saber on van, i ho fan una vegada rere l’altra, mentre la vida i —l’enteniment o la seva mancança— els hi ho permet.
