He transcrit el darrer paràgraf de La muntanya màgica de Thomas Mann perquè realment m’ha impressionat la seva poètica, com la de tot el llibre, és clar! Aquest és un llibre per a la relectura. Inabastable per primer cop. Literatura potentíssima. Un món, i una història superba. Creus que llegeixes una novel·la i no pares de descobrir el món que t’envolta amb una analítica impactant… i aquest darrer paràgraf, potser per ser l’últim encara hi pares més atenció. L’universalisme que transpira és d’una magnitud que em commou.

Avui dia qualsevol que intenti escriure alguna cosa semblant perquè sent admiració per Thomas Mann i intenti respectuosament emular-lo, serà titllat de pessimista irredemp. Sort en tenim dels grans autors i sort també de poder-los enaltir encara que sigui en aquest món virtual en què els morts ja no hi tenen cap possibilitat d’accés.

Aquesta és una frase de La muntanya màgica de Thomas Mann que m’ha corprès per la seva densitat. És el pensament d’un dels personatges, i qui sap si també de l’autor, és clar.

Mai no havia sentit descriure sobre la celebració dels focs de sant Joan amb tanta claredat i tanta síntesi. Sí, a les festes del solsciti d’estiu, realment, els éssers humans sembla que es comportin com a folls melangiosos, desesperançats, sense saber on van, i ho fan una vegada rere l’altra, mentre la vida i —l’enteniment o la seva mancança— els hi ho permet.

Continuo després d’un parell de dies que vaig iniciar aquesta entrada al bloc i després de llegir-me per sobre, perquè no m’interessa gaire, una entrevista que li fa El Periòdico al geni Bieito.

Que quedi clar que de genis no en coneixo cap, l’anomeno així perquè suposo que és com a ell i a alguna gent li agrada anomenar-lo. Tant de bo n’hi hagués de genis, o tant de bo no tinguéssim socialment la necessitat de tenir-ne.

Ahir vaig tornar a veure els pits de la Maribel Verdú a la pel·lícula Tetro del Francis Ford Coppola. Faig ironia d’això dels pits encara que és el menys interessant de la pel·lícula encara que crec que és una tònica tòpica d’aquesta actriu, o almenys a mi m’ho sembla. Em va agradar la història i la manera d’explicar-la. És una bona incursió de la cultura cinematogràfica nordamericana a la cultura llatinoamericana. Una amalgama molt reixida i molt ben servida pel director, pels tècnics i pels actors. Això sortosament no m’ho he perdut!

És curiós que en la terminologia jurídica quan es feia referència a mi es parlava sempre de l’actor. Sí, un actor molt especial vaig esdevenir en aquest judici, ja que ningú, ni advocats ni jutgessa em van fer cap pregunta durant tot el judici, i per tant no vaig poder dir res i vaig ser més espectador que actor en el procés que es va desenvolupar a la Sala 2 de la setena planta d’aquesta administració de justícia barcelonina.

Entre quinze i vint dies diuen que tardarà la sentència. Esperaré doncs, el veredicte de la justícia, personificada en una dona en aquesta ocasió, tal i com mitològicament se la representa. Espero però que no tingui els ull tapats davant de tot el que se li va presentar i exerceixi la seva missió de la manera que —els lliures de culpa—, com jo en aquest cas, desitgem que actuin.

Sí, en certa manera em sento rar, perquè el futbol i en general els esports no m’interessen gaire, i encara que sembli estrany, de temes de conversa intranscendents en tinc molts com ja veureu. En fi què hi farem, oi?