LA MAREA QUE EM MAREJA

A vegades tens ganes d’explicar coses per treure’t alguna espina que portes clavada i que et penses que ja te n’havies oblidat. Aquesta reflexió no és més que això. No vull perdre l’esperança de que les coses algun dia canviaran, i penso mantenir-me a l’aguait i amatent perquè aquesta és la meva manera de pensar i de sentir, però si molta gent continua aferrada als seus errors i continua reiterant-los, malament tenim l’esdevenidor proper i llunyà. Amb aquest desassossec a sobre se m’ha passat pel cap de rellegir una reflexió que no vaig penjar en el seu moment i que ahir tornant pessimistament d’una assemblea de la Marea Roja vaig reconsiderar de penjar-la. Crec que serà millor que sigui pública malgrat no la llegeixi ningú, que mantenir-la guardada en un arxiu del meu ordinador. Per alguna cosa la vaig escriure en el seu moment, suposo? Ahir me’n vaig anar de l’assemblea perquè em costa entendre i acceptar que hi hagi persones en aquella assemblea i en altres, no diré noms, que vulguin continuar significant-se públicament, quan està demostrat que el seu comportament dista molt de ser mínimament ètic. La reflexió adjunta és de l’any 2009, l’any en què em van acomiadar de l’aadpc. Per completar aquesta reflexió hi he afegit en una pàgina el FALLO de la sentència que es va produir uns dies després de l’escrit i en el qual se’m donava la raó a la meva demanda i condemnava a l’aadpc fent-li assumir un acomiadament improcedent, amb la vergonya que això suposa, i més vergonya encara pel que significa per una associació que es ve autoanomenant sindicat des de 1997.